dilluns, 3 de desembre de 2012

El senyor Onofre

Al senyor Onofre no li agradaven les religions. No en volia saber res. De jove havia fet d’escolà a la parròquia, i de l’experiència en tragué que, de misses, ja n’havia vistes prou. Anys més tard, a la universitat, comprengué que si la humanitat havia avançat prou, era perquè havia après a no fer cas dels que, dia sí i dia també, s’entestaven a convèncer la gent que el que calia era pregar més, i no pas estudiar o treballar. A més, ja començava a intuir que això de les religions era, com a mínim, de poc de fiar. Que si Déu fos tan important no aniria jugant a fet i amagar amb els humans. I que això de “ara em revelo, ara m’amago”, no feia per algú tan pretesament seriós i omnipotent. Quan entrà a treballar a la fàbrica de mitjons, va poder veure de primera mà que, si Déu manava molt, encara manava més el senyor Eusebi, l’amo. I que per més que els pecats et fossin perdonats, el dia del judici final, és a dir cada final de més, de res no valien parenostres ni avemaries si el senyor Eusebi havia decidit que no podia passar per alt que una remesa hagués sortit en mal estat.

Els diumenges a la tarda, a la taverna d’en Màrius, el senyor Onofre s’enganxava al televisor i, amb l’excusa de ser curt de vista, sempre es guardava lloc a primera fila. A banda de descobrir que en Màrius, els dies de futbol, farcia menys els entrepans i aigualia el vi, aquesta experiència futbolera també permeté al senyor Onofre iniciar-se en el misteriós món de l’estadística, i descobrí dades tan rellevants com que els jugadors que més afinaven a l’hora de xutar a la porteria no eren pas els que més se senyaven a l’entrar al camp de joc, sinó aquells més joves, que entrenaven més, que obeïen més l’entrenador i que encara no s’havien deixat entabanar per la promesa de sous astronòmics i d’una vida regalada.

Així doncs, quan la Margarideta, impecablement vestida amb la camisa de daina, amb el fulard escolta i uns botots als peus més grans que no pas ella, li demanà si podia enganxar-li a la porta de la botiga el cartell del concert benèfic de la coral del casal d’avis, que es faria dissabte a la capella del Roser, a benefici de la residència de les monges del convent de Santa Úrsula, aquest no pogué resistir-s’hi i li preguntà:

– Escolta, maca, que et fa pensar que jo vull res de la parròquia a la meva botiga? M’has vist cara de sagristà?
– Oh, no pas, senyor Onofre.
– I doncs? Mira, si et sembla, quan les monges facin un concert a benefici dels botiguers del poble, ja m’avisaràs!
– Ah, prou. Ara quan torni li ho diré a la Maria, la monitora.
– Que no, bleda. Que t’estic prenent el pèl! – rigué.
– A mi? I ca! És que ma mare me’l va tallar més curt. Diu que fa d’estiu.
– Ai, que no en farem res, de tu! – exclamà.
– Aleshores, puc enganxar el cartell?
– A veure: tu creus de debò que aquest concert té alguna mena de sentit? Donar diners a unes monges, perquè cuidin vellets. Renoi, donem-los als vellets directament, que no se’ls quedin les dones aquelles, que encara se’ls pentinaran en túniques noves!
– Oh, no pas! Els pobres vellets ja no en saben, de fer córrer els diners!
– I, escolta, maca, si tan a prop són de Déu, aquestes monges, per què no li demanen els calers directament al nostre senyor? Bé prou que en deu tenir, ell que tot ho pot!
– Oh, prou que en té!
– I doncs? Llavors ets amb mi, no?
– No senyor!
– Ah, no?
– No! Diu la Maria que per què Déu ens hauria de donar diners, si nosaltres mateixos no som capaços de repartir-nos-els?
– Oh, potser no en som capaços perquè ell en va fer pocs!
– Jo donaré un duret a les monges. L’he ficat en una capseta, amb un llacet.
– Que no veus que és llençar els diners? Que no m’escoltes? – començà a sulfurar-se el senyor Onofre.
– Ha quedat molt bonica la capseta. Vol veure-la?
– Mira, maca, ja n’he tingut prou!
– Aleshores, puc enganxar el cartell?
– No, no i no! – digué empenyent la petitoia cap a fora.

Quan la Margarideta hagué marxat, el senyor Onofre s’assegué al tamboret de darrera del taulell. La botiga restà en silenci. Observà com els raigs de llum del sol de la tarda que entraven pel finestró il·luminaven infinites partícules de pols en l’aire. La cambra feia olor de fusta i de sabó de rentar la roba.

– Sí – pensà –, potser és cert que les monges es pensen que així ajuden els vellets. Però, ja veus! Tot al preu d’entabanar-los amb supersticions suades. I mira, encara van engalipant la mainada, ben pobrets!

I, per primera vegada, un calfred de dubte irrompé, de cop, els pensaments del senyor Onofre.

1 comentari: