dijous, 1 de novembre de 2012

L’entrevista

– Endavant!
– Bon dia!
– Bon dia! Segui, segui, si us plau.
– Moltes gràcies!

El despatx era petit, i les parets s’intuïen just a tocar del sostre, ja que al cap de poc desapareixien darrere d’uns enormes armaris metàl·lics sense portes que, impúdicament, mostraven caixes i caixes d’arxiu, i desenes de carpetes de cartolina que maldaven per agrupar centenars de papers, paperets i paperots, impresos i manuscrits, de diversos colors.

– Vostè dirà...
– Miri, actualment busco i feina, i he vingut per a presentar-me, i donar-los el meu currículum, per si els pogués fer servei.
– A veure – el tallà –, l’escoltaré amb atenció i acceptarem de bon gran el seu currículum, però deixi’m advertir-lo, d’entrada, que actualment no estem en condicions de contactar ningú. Els nostres productes, que fins ara tenien una sortida fàcil, cada cop més ens costa més vendre’ls, i això fa que ens haguem d’estrènyer el cinturó. Ja m’entén, oi?
– I tant! Però, sap què passa? Que jo no li costaré diners.
– Ai, ara no sé què vol dir. Però no diu que ve a buscar feina?
– I és clar! I, com que vull que em contracti, li demostraré que sóc un bon negoci.
– Miri, no sé a què ha vingut, però l’adverteixo que no m’agraden els bromistes. O s’explica millor, o la conversa s’ha acabat.
– Perdó, potser he estat una mica agosarat plantejant-ho en aquests termes. Disculpi’m si l’he molestat, però jo sols volia fer-li entendre que, si em contracten, puc ser un actiu molt positiu per a l’empresa. Miri, per començar, tinc el grau d'enginyeria industrial.
– I ca! Jo també! I a la fàbrica en tenim una dotzena!
– Sí, sí, però és que, a més, el meu projecte de final de carrera el vaig dedicar a desenvolupar un nou sistema de programació d’emfisadors de radiològrafs, un producte que, pel que fa al mercat europeu, vostès en són els principals fabricants.
– Oh, això és molt interessant. Certament, és un producte del que n’estem molt contents, si bé el mercat europeu comença ja a estancar-se. A més, l’equip de desenvolupadors que tenim és jove, i ara mateix difícilment hi haurà baixes, més enllà d’alguna substitució puntual. Sento no poder ser més optimista, però no m’agrada crear falses esperances.
– I jo li ho agraeixo. Però sap què passa? Que tinc un màster en internacionalització d’empreses.
– Ah, molt bé, molt bé. La internacionalització és un camí molt prometedor, per això ja fa anys que ens vam obrir al mercat europeu. Si hi està interessat, puc demanar al responsable de vendes a Alemanya, que precisament avui el tenim aquí, que vingui a explicar-li com hem treballat fins ara.
– Estaré encantat d’escoltar-lo. Però permeti’m que segueixi. A més de tot això, resulta que, tot i que vaig néixer aquí, a Sant Selvici de l’Engardeny, els meus pares són del Marroc, i procuro cada estiu anar al poble, on em trobo amb la família que viu allà, i altres familiars que també van marxar, i que avui viuen en diversos països del nord d’Àfrica i de l’orient àrab.
– Oh! Així doncs, vostè deu parlar perfectament l’àrab, si no m’equivoco.
– Sí, i també el berber, que és la llengua dels avis, i el francès. I l’anglès que vaig estudiar aquí.
– Magnífic, magnífic...
– I, a més, sóc musulmà.
– Ai, ara sí que no sé pas què vol dir. Aquí no som racistes, ni xenòfobs... Això cadascú, com cregui, no?
– I tant! Si ho dic, només és perquè entengui que, donada la meva situació, si l’empresa que em contracta em permet resar cinc vegades al dia, i fer festa els divendres, jo estic disposat a compensar-ho amb flexibilitat horària durant la setmana, i amb la possibilitat de treballar dissabtes, diumenges i festius si es creu convenient i interessant.
– Em permet un moment?

Aleshores, prengué el telèfon que reposava sobre la gran taula que volia simular fusta noble, marcà un número, i esperà.

– Ramon? Mira, anula’m la reunió que tinc d’aquí mitja hora. Sí, si ve algú de la junta, digues-li que tenim novetats... I que ens hem de posar les piles, que marxem cap a l’Àfrica!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada