dilluns, 3 de setembre de 2012

L'aplec de Sant Galderic

En Yassin fa molts anys que toca a la banda de l'escola de música del poble. Va començar tocant-hi la tuba, després el trombó, i finalment la trompeta, que de fet és el seu instrument. És un bon trompetista, i se'l rifen diverses orquestrines i grups de música de la comarca, si bé ell de moment no s'hi vol comprometre: ara mateix, la seva prioritat és dedicar-se als estudis, per a poder arribar bé a la selectivitat, i entrar amb prou nota a la carrera que somnia poder estudiar: ciències ambientals. Tot i això, com que el seu mestre de trompeta és també el director de la banda, amb aquesta formació n'ha fet una excepció. Tocar a la banda, a més, el relaxa. Els assajos són sempre com una trobada d'amics, i li serveixen per a trencar la rutina de la setmana. I, quan han de fer actuacions, com que en general són els caps de setmana, en el marc de festes majors, sempre s'ho passen d'allò més bé. Tot i això, aquesta vegada l'actuació és diferent, i això inquieta en Yassin: avui toquen a l'aplec de Sant Galderic de la Muga. I hauran de tocar a la processó, a la missa i al cant dels goigs.

En Yassin és musulmà i, membre de la petita comunitat islàmica del poble. De fet, n'és l'intèrpret oficial, ja que els responsables de la mesquita són gent gran, i tenen moltes dificultats a l'hora de parlar el català. Així, sempre que s'ha de fer una reunió, o organitzar qualsevol cosa amb altres entitats del poble, sempre criden en Yassin perquè els ajudi. I, en les grans festivitats, quan conviden la gent del poble i els càrrecs municipals a participar de la festa (com el dia del final del Ramadà, o el dia de la festa del xai), sempre fan llegir al Yassin unes paraules d'agraïment als visitants. És per això que, quan li van dir que, amb la banda, anirien a tocar a una celebració cristiana, el primer que va pensar va ser que diria que ell no hi anava. Tot i això, abans va anar-ho a parlar amb el senyor Xakrun, un home gran que fa les funcions d'imam a la comunitat, a veure què n'opinava. I aquest, més viu que una mustel·la, li va dir que fes el favor d'anar-hi a tocar, ja que un bon musulmà no perd pas la fe per tocar la trompeta en una festa cristiana.

Abans de començar a tocar, en Yassin i dos amics de la banda decideixen anar a treure el cap dins l'ermita, a veure què hi ha. L'esglesiola, tota de pedra, té forma allargada, amb la paret del fons arrodonida, fent mitja circumferència. El sostre, des de dins, també fa aquesta volta, si bé des de fora semblaria, per la forma de la teulada, que hauria de ser pla, a dues aigües. Al final de l'ermita hi ha una taula de pedra, preciosa, coberta amb estovalles blanques i decorada amb dues espelmes. La resta de la sala és plena d'uns bancs de fusta, absolutament horribles segons l'opinió d'en Yassin. Just a l'entrada, una plataforma de fusta, de la que en surten unes barres per a portar-la, sosté una escultura d'uns tres pams d'alçada, que representa un senyor amb túnica marró fins als genolls, que subjecta unes espigues de blat amb la mà. Al cap hi du una rodona feta amb filferro.
– És Sant Galderic, patró dels pagesos – li diu en Gabi, el flautista de la banda.
– I els cristians reseu a aquesta escultura? – li respon en Yassin, amb cara d'estupefacció.
– Ui, Yassin! És més complicat que això... – conclou en Raül, un dels saxofonistes, enduent-se en Yassin i en Gabi de l'església, per a evitar que la conversa s'allargui gaire més.

Els tres xicots retornen amb el grup just quan el director començava a trobar-los a faltar. Treuen els instruments, afinen, i es col·loquen per a començar la processó. Davant seu arriba el sant, acompanyat de tot de gent ben mudada, i un senyor vestit amb moltes túniques alhora, amb un llibre a la mà i um megàfon a l'altra. Aleshores, es posen a caminar. Quan parla l'home del megàfon, els de la banda resten en silenci. I, quan el senyor del megàfon acaba de parlar (de fet, no s'entèn res del que diu, ja que el megàfon mira endavant), els de la banda toquen una de les peces que han preparat. Al cap de poc, en Yassin ja ha entès la dinàmica, i aprofita un dels moments que no toquen per preguntar al del costat:
– Escolta, aquest home què diu?
– No en tinc ni idea – respon en Martínez, l'altre trompeta, el bromista de la banda – però no deu ser important, perquè fixa-t'hi, ningú no l'escolta!
– Voleu fer el favor de callar! – els inquirí la Ruth, saxofonista.

Quan acaben el passeig, i retornen a l'esglesiola, hi entren dins, seguint el sant, i s'asseuen en uns bancs on hi ha un cartell que diu: “Reservat músics”.
– No està mal, – pensa en Yassin – a partir d'avui podré dir que una vegada vaig tenir seient reservat en una església!
De cop, tothom es posa dret, i això agafa desprevingut en Yassin.
– Yassin – li diu en Gabi, que seu al seu costat – el “trucu” de la missa és: quan la gent es posi dreta, posa-te'n tu, i quan s'assegui, asseu-te. I estigues sempre callat però, quan la gent digui coses, tu mou els llavis. Així, quedaràs la mar de bé!
– Merci, Gabi! – li respon.
I així, va escoltant el que diu l'home que abans duia el megàfon, que va llegint paràgrafs d'un llibre que hi ha sobre la taula de pedra. De tant en tant, algú del públic surt també a dir coses: llegir textos sagrats, fer pregàries... Després, l'home del megàfon fa un ritual amb una galeta blanca i una copa, i en acabat la gent s'aixeca i va a buscar una d'aquestes galetes.
– Gabi – pregunta en Yassin – ara què faig?
– Estigues assegut, en principi la comunió és només pels que han fet la primera comunió.
– Que què?
– Que no facis res, queda't aquí.
– Ah!
I així, posant-se dret, asseient-se, i tocant quan ho manava el director, passa l'estona de la missa. Aleshores, el senyor del megàfon diu:
– Disposem-nos ara a cantar els goigs del nostre patró Sant Galderic.
I, de cop, tota la gent de l'església es posa a cantar a ple pulmó:

Puix que Déu son poder mostra,
Galderic amb els seus Sants,
beneïu la terra nostra
i els pagesos catalans.


El pobre Yassin no sap com posar-s'hi. És impossible tocar afinat, amb aquell orgue de gats que, de cop, s'ha despertat a l'església! El director malda per no perdre el ritme, malgrat que els cantaires s'esforcen en allargar totes i cada una de les notes. I en Yassin prova debades de sentir-se a sí mateix, per a saber si va a l'hora amb la resta de companys. Per sort, després de tres tornades i dues estrofes, el suplici acaba, el públic aplaudeix, i surten tots de l'església, cap a una vela d'on en surt una deliciosa olor d'arròs a la cassola.

L'endemà, en Yassin es troba el senyor Xakrun pel carrer:
– Ei, Yassin! Com va anar l'actuació amb els cristians?
– Oh, molt bé! Va ser molt curiós de veure! A més, em va servir per aprendre una cosa molt important.
– Ah, sí? Què?
– Que a Déu val la pena resar-li fluixet. Que no li passi com als sants dels cristians, que després de tants anys cantant-los els goigs a crits, s'han tornar sords i ara cal pregar-los-hi amb un megàfon!
I en Yassin s'acomiada del senyor Xakrun, deixant-lo absolutament desconcertat amb aquesta resposta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada