dilluns, 2 de juliol de 2012

La senyora Tomasa

A la senyora Tomasa li agrada molt anar a la platja amb les seves amigues, l'Enriqueta i la Dolors. Hi arriben ben d'hora, i hi despleguen tot el seu mostrari: les cadires plegables, els para-sols, una tauleta també plegable, una nevereta que els fa d'armariet, les tovalloles, diverses revistes, mitja dotzena d'ampolletes de crema solar... Un cop ho tenen tot a punt, comencen a xerrar de les seves històries: que si les seves nétes, que si la colla de puntaires, que si la Maria de l'Associació de Veïns ha fet o ha deixat de fer, que si el jovent d'avui dia, que si fa massa calor, que si fa massa vent. Aquell dia, però, alguna cosa diferent passava a la platja. Cap a mig matí, tot d'una començà a aparèixer gent vestida de blanc, que s'aplegaren a pocs metres d'on eren elles. Eren persones de totes les edats, i es veia que hi havia gent d'altres països. També hi havia mainada, si bé aquests es van posar a jugar a futbol una mica més enllà.
− Ai, noies, que em sembla que avui la ballarem! − afirmà la senyora Tomasa.
− I això ara per què ho dius? − li respongué la Dolors.
− Oh, perquè tenim companyia! − li retornà, assenyalant el grup amb el cap.
− Ha de ser fresc ara a l'estiu − intervingué l'Enriqueta, pensant-se que parlaven del fet d'anar de blanc, sense adonar-se que la senyora Tomasa no xerrava, precisament, d'això.

La senyora Tomasa es quedà espiant el grup, mentre la Dolors seguia fent ganxet, i l'Enriqueta llegia una revista de premsa rosa. De cop, el grup s'acostà a la vora, es descalçaren i, sense desvestir-se, es ficaren dins l'aigua, fins que aquesta els arribà a l'alçada dels genolls.
− Ho veieu? Poc que anirem pas bé! − insistí la senyora Tomasa.
− I ara què fan? − hi digué la Dolors.
− Tindrien calor, si es banyen − respongué l'Enriqueta, que per un moment havia alçat la vista, però que ja tornava a estar abstreta per la lectura.

El grup, dins l'aigua, començà a separar-se. La major part d'ells es quedà a una banda, mentre quatre persones se situaven al centre, i una persona sola es desplaçà a l'extrem contrari. Dins el grup gran, un d'ells portava una guitarra, i amb els seus acords tots es posaren a cantar.
− Ui, ui, ui... Això no em fa gens de gràcia! − reemprengué la senyora Tomasa.
− I ara, què fan? − consultà la Dolors.
− Xxxxxt! Calleu una mica, que no sento la música! − es queixà l'Enriqueta, encara abduïda per la notícia del casament de la neboda de la cunyada del gendre d'una reina nord-europea.
− Ai, ara! Aquella nana, no és pas la Marta, la filla de la Ramona, la de can Salvi? − se sorprengué la senyora Tomasa.
− Ara que ho dius... Sí que ho és, sí! Què hi fa amb aquesta colla? − respongué la Dolors.
− Oh, ara s'entén tot, no? − inquirí la senyora Tomasa.
L'Enriqueta, fent veure que llegia, es quedà escoltant atentament el diàleg entre les dues amigues.
− Per? − li reblà la Dolors.
− Oh, ja saps què se'n diu, no?
− No, no.
− Oh, que a casa ja no es parlen!
− A ca la Ramona? Però si eren gent de seny!
− Sí, però sembla que ara ja no tant.
− Què ha passat?
− Que la petita, la Marta, ja veus per on ha anat.
− I per això, ja no es parlen?
− Sí, la Marta sembla que ja no volta per casa, i que ha deixat la feina i tot. No es pot servir a Déu i al Cèsar, es veu.
− Ai, però mira que era bona nana. I la Ramona, com està?
− Imagina't. Diuen que es passa les nits plorant. Però l'altra, com que li han buidat el cap, no vol saber-ne res.
− Ai, quin greu! − acabà la Dolors.

En aquell moment, el grup deixà de cantar, i l'home sol digué unes paraules, inaudibles des de la platja, i els quatre del mig es començaren a moure. Dos d'ells subjectaven els altres dos, que, de cop, es deixaren caure enrere, submergint-se totalment, i es tornaren a aixecar. Els que els subjectaven els facilitaren unes tovalloles, també blanques, i el grup de nou es posà a cantar.
− Ara que, no han pas parlat amb la policia? − inquirí la Dolors.
− Es veu que sí, però que no és senzill. Res no és senzill, ja ho sabem. No sé si és que ells tampoc no estan per la labor, o vés a saber què. Però, al final, ja se sap, sempre saben com fer-s'ho.
− Si és que no hi ha dret. Pobra Ramona, ara haver de patir això!
− I tant! Jo, ja ho saps, no m'agrada parlar d'aquestes coses, però a vegades penso que, abans, sí que se sabien resoldre aquestes situacions. Ara, en canvi...

Acabaren la cançó, i el grup sortí de l'aigua, cap a la platja. Una de les noies del grup se separà, i anà cap on eren les tres senyores.
− Senyora Tomasa! Dolors! Enriqueta! Ai, quina il·lusió trobar-les! − els digué la Marta.
− Hola nena, què tal? − respongué l'Enriqueta, mentre les altres dues es feien l'orni.
− Molt bé! Ja han vist, avui estem de celebració!
− I què celebreu? − preguntà l'Enriqueta.
− Un bateig! − respongué − Avui dos joves de l'església s'han batejat.
− De la parròquia? − preguntà, amb malícia, la Dolors.
− No, no, de l'església evangèlica, la del carrer de la Font. Sap on vull dir?
La Dolors no respongué, i l'Enriqueta mirà de suavitzar la conversa:
− Però, tu no eres de la colla dels escoltes del casal parroquial?
− Ui, d'això en fa molt de temps! − digué la Marta − Ja fa uns anys que vaig conèixer aquesta església, i ara vaig allà. Per cert, senyora Dolors, ma mare em va dir que l'havien operada. Com es troba?
− Bé, noia, bé, moltes gràcies! − respongué sorpresa − No va ser res, una hèrnia que si era si no era, i que el metge va voler repassar abans no m'empipés gaire. Un parell de dies per casa, i ja veus, com nova!
− Me n'alegro, senyora Dolors! Volia anar a veure-la a la residència, però entre la feina i la casa, no vaig trobar el moment!
− I ca! No calia pas! Ta mare, bé?
− Ella? Ui, feta un gínjol! Cada dos per tres la tinc per casa, perquè des que és àvia, no sap viure sense els néts! I demà se'n va de viatge amb els veterans del excursionistes, a passar una setmana a les Canàries!
Es féu un breu silenci, i la noia hi afegí:
− Bé, les deixo, que la colla se'n va. Ara anem a fer un dinar per a celebrar-ho. Ei, m'ha agradat molt saludar-les!
− Adéu, nena! − digué la Dolors.
− Adéu! − hi afegiren les altres dues.

Les tres dones quedaren en silenci. De fons, se sentia la remor de la gent de la platja i de les onades, i l'espetegar d'unes garlandes amb el lleu airet que corria aquell matí.
− Bé, noies, potser ja seria hora d'anar plegant veles nosaltres també , no? − comentà l'Enriqueta.
− Em penso que sí. A casa m'esperen! − murmurà incòmodament la senyora Tomasa.
− Som-hi, doncs! − exclamà la Dolors, desconcertada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada