dilluns, 4 de juny de 2012

L'Abdul

L'Abdul no ha dormit gaire, aquesta nit. Els nervis, com sabeu, ja les fan aquestes coses. De bon matí s'ha llevat i, com que era molt d'hora, ha aprofitat per llegir una estona. A l'Abdul no li falta mai un llibre quan el necessita, això és ben veritat. Quan ha estat l'hora, com que no tenia gana, ha marxat en dejú a resar a la mesquita. Avui no eren gaires a la pregària, a aquella hora. Un cop acabada l'oració, al marxar, l'imam l'ha cridat, i li ha donat l'enhorabona, però no n'ha fet gaire cas. Estava massa nerviós com per pensar-hi. Al tornar a casa, la Fahmida li havia deixat preparada una mica d'esmorzar, amb una nota on hi deia: “–T'estimo. Fahmida.”. L'Abdul s'ha assegut, i ha pres l'esmorzar. Ella ja era a la feina, a l'empresa de confeccions del seu germà. Ell avui no anirà treballar: ja fa setmanes que va demanar-se el dia lliure i en Hafeez, l'amo de l'obrador de pastisseria on treballa, sense dubtar-ho li ho va concedir.

D'aquí poc, l'Abdul sortirà de casa, i agafarà el cotxe per a anar a l'aeroport. Està nerviós perquè, sis anys més tard, tornarà a veure el seu fill. En Jameel arribarà a les 12.48, en un vol procedent d'Estats Units. Avui, finalment, viurà el retrobament que tantes vegades ha somniat.

I l'Abdul recorda ara com, fa sis anys, va saber que en Jameel, que llavors tenia disset anys, havia pres la decisió de deixar la família, els amics i la feina, i anar-se'n al Paquistan a formar-se. Recorda, com si encara fos avui, com maldà per a evitar-ho. I recorda la impotència de veure com en Jameel ja havia pres la decisió, i que no hi hauria manera de convèncer-lo. I sabia que, segurament, bona part de la culpa era seva. Però com podia no haver transmès al seu fill una imatge idealitzada del seu país, ell que no deixava mai de pensar-hi i recordar-lo amb nostàlgia? I de ben segur que l'ambient de la mesquita, i la colla de joves que s'hi trobaven, també va influir en la decisió d'en Jameel. Però és que l'Abdul és un gran devot, i no imagina una millor educació que la que, en aquest sentit, li havia pogut donar, fent-lo participar ja de ben petit a la comunitat islàmica del barri.

I, després, l'Abdul recorda la notícia que en Jameel aniria als Estats Units, amb tres companys més també paquistanesos, on hauria de culminar la preparació que durant quatre anys havia dut a terme a la seva terra. –Per què haver d'anar als Estats Units, –es preguntava– ell que tan sols era un fill de pastisser i modista, uns pobres immigrants a Europa?

Però l'Abdul està content. El seu fill torna a casa, i això vol dir que deixaran de patir per ell. I segur que no serà senzill recomençar, però ho faran amb la il·lusió de saber que un nou futur s'obre per en Jameel.

I l'Abdul està orgullós del seu fill. Perquè ha tingut la valentia que ell no va tenir en el seu moment. I, malgrat saber que contradiria els pares, va prendre la decisió de no sotmetre's a la inèrcia familiar, que l'empenyia a treballar en algun petit negoci, i com a molt somniar en tenir algun dia botiga pròpia.

Avui, l'Abdul recollirà el seu fill a l'aeroport. Però en Jameel no arriba a casa per a ser pastisser o sastre. Arriba per a dirigir la logística de la divisió ibèrica d'una multinacional de la informàtica. Un responsabilitat per la que ha fet valdre la seva carrera d'enginyeria industrial a la Universitat de Karachi, i el seu màster en comerç internacional a la San Francisco State University.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada