dimecres, 2 de maig de 2012

Els set corns de Jericó

Ja feia estona que tots havien arribat a l'església. El pastor, poc avesat a aquesta sorprenent i inesperada puntualitat germànica, fou el darrer en arribar, i quan ho féu se'ls trobà davant la reixa del local, esperant que els l'obrís.
– Caram, nois! Diumenge, al culte, us vull així de puntuals, també!
Rigueren. Però tampoc no gaire. Rigueren, sí, però per cortesia. I entraren a l'església amb rapidesa, un amb la guitarra elèctrica a l'esquena, l'altre amb la funda de saxòfon en bandolera, l'altre amb l'estoig de la trompeta a la mà. També hi entraren dues noies, una de les quals abraçava una grossa funda de baix elèctric. El darrer en entrar, sense càrrega i amb les mans a les butxaques, s'anà a seure al tamboret de la bateria, que ja era dins l'església. Les dues noies començaren a portar cadires plegables d'una altra sala, i les posaren en rotllana.
– Nanos, jo amb aquests nervis no sé viure! – digué el de la bateria.
– Oh, tu encara! Jo m'estic quedant afònica, i et recordo que sóc la cantant! – li etzibà una de les dues noies.
– Va, no en feu tampoc un gra massa!
Després de dir això, el noi de la trompeta deixà l'instrument a terra, i s'incorporà. Els altres se'l quedaren mirant silenciosament, esperant que hi posés ordre, que els ajudés a prendre alguna decisió. Es feia evident que ell era el líder del grup.
– Escolteu, no hem de perquè patir: ens van demanar que els passéssim les lletres de cinc cançons, i ho vam fer. Després, ens van demanar una gravació dels cinc temes, i els vam gravar i els els vam enviar. A mi em sembla que els de la productora estan contents amb el nostre treball, si no no ens estarien demanant tantes coses. I molt em sembla que si una productora vol treure un disc de música cristiana i presentar-lo en un concert al camp de futbol, no perdria el temps amb grups que ja sap que no seran els escollits. Creieu-me, anem per bon camí!
– Sí, Elliot, tu ho veus molt clar, – interrompé el noi de la bateria – però si ho tinguessin tan clar, no ens estarien demanant tota l'estona aquestes punyetes! I, ara, què vol dir que ens demanen que ens canviem el nom? Per què no els agrada “Cafarnaüm Singers”?
– Home, John, – replicà la noia del baix elèctric, que encara no havia badat boca – el nom no us el vau pencar gaire, eh? Si sembla tret d'un disc de gospel dels anys vuitanta!
– És cert – afegí l'Elliot, dirigint-se al John – que era un nom que en el seu moment estava bé. Però perquè érem un grup de nens de dotze anys que féiem cançonetes pàmfiles! I si volem fer alguna cosa en el món de la música cristiana, sobretot si fem rock i hip-hop, ens hem de canviar el nom!
– Si és que la productora té raó! – afegí el del saxòfon – Quan l'any passat vaig tocar amb aquell grup de ska del casal de joves, els vaig haver de dir que no teníem nom, perquè em feia vergonya dir que ens diem “Cafarnaüm Singers”!
– Ho veieu? – conclogué n'Elliot.

Es féu un instant de silenci, que trencà el noi del saxo:
– Escolteu, jo havia pensat alguna cosa com: “Deixebles del Calvari”. Què us sembla?
– Jordi, què t'has pres? – li respongué la cantant – Què no veus que, si de cas, som deixebles de Jesús, i no del Calvari? A més, és molt tètric!
– Però, Marina, – replicà – així queda un nom més potent! No ens queixàvem que teníem un nom de grup d'animació infantil?
– I què us semblaria “Front Popular de Judea”? – digué rient la noia del baix.
– No estaria malament, Yessica, – comentà n'Elliot – i ens ficaríem els fans de Monty Python a la butxaca. Però em sembla que fa més per un grup de ska revolucionari que no pas per un grup de rock/hip-hop, penso... Va, més idees!
– I no hi ha cap nom més simple? – preguntà en Jordi – Trobo que tota l'estona anem a parar al mateix. Pensem altres coses: frases de la Bíblia, noms de persona, o potser fins i tot noms que no tinguin res a veure amb les escriptures, o directament inventats!
– També és cert, – hi afegí en John – no cal que siguin noms rebuscats.
– John, – preguntà l'Elliot, que veia en John especialment pensatiu – estàs donant voltes a alguna cosa concreta?
– L'altre dia vaig estar rumiant una idea, – respongué – però no la tinc prou lligada. Oi que és al llibre de Josuè, al capítol sis, que explica com, al toc de les trompetes, s'ensorraren les muralles de Jericó? Com que és una imatge molt musical, pensava si d'alguna manera ens serviria. Però no sé com acabar-ho de resoldre.
– Ostres! A mi m'agrada! – esclatà la Yessica – Podria ser “Els trompetistes de Jericó”, o “La banda de Jericó”, o...
– O “Muralles i trompetes”, – intervingué l'Elliot – o “La banda de Josuè”...
– Ei, un moment! – interrompé la Marina, amb la Bíblia oberta a les mans – Llegeixo: “Els sacerdots agafaren l'arca del Senyor, i els set sacerdots que tocaven els corns anaven al davant.” Què us semblaria “Els set corns”, o “Els set corns de Jericó”?
– Oh, a mi m'agrada! Sona molt bé: “Els set corns de Jericó”! – apuntà en John.
De cop, tots es miraren, en silenci. I, pels somriures,  saberen que aquest era el nom guanyador.
– Nois, – digué l'Elliot – anem a celebrar-ho?

Des del seu despatx, el pastor veié com tota la colla sortien corrents de l'església, sense ni tan sols acomiadar-se!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada