dilluns, 6 de febrer de 2012

Lídia

-Disculpi, en què puc ajudar-la?

El cambrer mirà fixament la noia. Jove, d'uns setze anys. Segurament la néta del matrimoni gran que presidia la taula. Al seu costat, una parella que, per l'edat, podrien ser els seus pares. A l'altra banda, una altra parella que maldava perquè un nen de pocs anys deixés de plorar i mengés un purè de color verdós. Els tiets i el cosí, segurament.

-Perdoni, senyor, em pot dir quins d'aquests plats són vegetarians?

La noia mirava fixament el cambrer. Amb la mà esquerra sostenia la carta, i amb la mà dreta assenyalava la pàgina dels plats del dia. Vestia pantalons amples, i un jerseiot gruixut de coloraines.

-Ara se us ha fet vegetariana la Lídia?

La que semblava ser l'àvia mirava fixament qui podia ser el pare de la noia. Ella duia una jaqueta de punt sobre una brusa negra, ell un trajo gris, elegantíssim. Aquest mussità una ganyota, conclosa amb un sospir de resignació.

- Jo, amb això del seu budisme, vostè ja sap que no m'hi fico.

L'home del trajo llambregà l'àvia mentre girava el cap per a mirar fixament el cambrer, volent transmetre-li un gest de comprensió, gairebé de disculpa. Al seu costat, qui podia ser la seva dona aixecà la vista de la carta i la dirigí a la noia.

-Lídia, vols dir que per un dia és necessari? Avui podries fer una excepció, és l'aniversari de ton avi. Ja et faré un sopar especial aquest vespre.

La que semblava ser la seva mare mirà fixament la noia. La jove no estava enutjada pel comentari. Més aviat semblava resignada, com si fes estona que esperés l'arribada d'aquest moment. La mare entengué el gest, i retornà a la lectura de la llista de plats del restaurant.

-Ah, doncs jo tinc una amiga que és budista i no és vegetariana, ni molt menys! L'Eulàlia, te'n recordes? És més, el dia que vam fer una costellada a casa en Màrius, aquell company nostre del Vendrell, va ser la primera a apuntar-s'hi! I com endrapava!

L'home que peixava el nen mirà fixament la noia, amb un esguard burleta. La jove, abaixà la mirada. Aquest cop sí que el comentari havia fet diana. I es féu un silenci. Era evident que l'ambient s'havia glaçat.

-Home, Joan, a tu potser sí que t'aniria bé una mica de menjar vegetarià, que aviat no hi cabràs ni al sofà!

La dona armada amb una cullereta de plàstic, plena d'un líquid grumollat i verd, mirava fixament l'home que havia fet gala d'impertinència. La noia jove aixecà el cap, i somrigué a la seva nova còmplice. I aquest somriure es contagià a la resta de membres de la taula. Excepte al presumpte oncle, que restà pàl·lid, immòbil.

-Joan, quan passis per casa recorda'm que et deixi un llibre sobre el budisme que em va regalar la Lídia. Em sembla que et farà servei.

L'avi, que fins llavors no havia obert boca, mirà fixament l'oncle burleta. I aquest li correspongué amb un somriure mig forçat, com dient: “-touché!”. La família rigué, i retornaren tots a la lectura de la carta. Excepte la noia, que aixecà la vista buscant el cambrer, que restava palplantat al seu darrere.

-Ara li porto la carta vegetariana, un moment si us plau.

El cambrer s'allunyà, mirant fixament a terra. Provava, sense massa èxit, de dissimular un alegre i sincer somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada