dilluns, 3 de desembre de 2012

El senyor Onofre

Al senyor Onofre no li agradaven les religions. No en volia saber res. De jove havia fet d’escolà a la parròquia, i de l’experiència en tragué que, de misses, ja n’havia vistes prou. Anys més tard, a la universitat, comprengué que si la humanitat havia avançat prou, era perquè havia après a no fer cas dels que, dia sí i dia també, s’entestaven a convèncer la gent que el que calia era pregar més, i no pas estudiar o treballar. A més, ja començava a intuir que això de les religions era, com a mínim, de poc de fiar. Que si Déu fos tan important no aniria jugant a fet i amagar amb els humans. I que això de “ara em revelo, ara m’amago”, no feia per algú tan pretesament seriós i omnipotent. Quan entrà a treballar a la fàbrica de mitjons, va poder veure de primera mà que, si Déu manava molt, encara manava més el senyor Eusebi, l’amo. I que per més que els pecats et fossin perdonats, el dia del judici final, és a dir cada final de més, de res no valien parenostres ni avemaries si el senyor Eusebi havia decidit que no podia passar per alt que una remesa hagués sortit en mal estat.

Els diumenges a la tarda, a la taverna d’en Màrius, el senyor Onofre s’enganxava al televisor i, amb l’excusa de ser curt de vista, sempre es guardava lloc a primera fila. A banda de descobrir que en Màrius, els dies de futbol, farcia menys els entrepans i aigualia el vi, aquesta experiència futbolera també permeté al senyor Onofre iniciar-se en el misteriós món de l’estadística, i descobrí dades tan rellevants com que els jugadors que més afinaven a l’hora de xutar a la porteria no eren pas els que més se senyaven a l’entrar al camp de joc, sinó aquells més joves, que entrenaven més, que obeïen més l’entrenador i que encara no s’havien deixat entabanar per la promesa de sous astronòmics i d’una vida regalada.

Així doncs, quan la Margarideta, impecablement vestida amb la camisa de daina, amb el fulard escolta i uns botots als peus més grans que no pas ella, li demanà si podia enganxar-li a la porta de la botiga el cartell del concert benèfic de la coral del casal d’avis, que es faria dissabte a la capella del Roser, a benefici de la residència de les monges del convent de Santa Úrsula, aquest no pogué resistir-s’hi i li preguntà:

– Escolta, maca, que et fa pensar que jo vull res de la parròquia a la meva botiga? M’has vist cara de sagristà?
– Oh, no pas, senyor Onofre.
– I doncs? Mira, si et sembla, quan les monges facin un concert a benefici dels botiguers del poble, ja m’avisaràs!
– Ah, prou. Ara quan torni li ho diré a la Maria, la monitora.
– Que no, bleda. Que t’estic prenent el pèl! – rigué.
– A mi? I ca! És que ma mare me’l va tallar més curt. Diu que fa d’estiu.
– Ai, que no en farem res, de tu! – exclamà.
– Aleshores, puc enganxar el cartell?
– A veure: tu creus de debò que aquest concert té alguna mena de sentit? Donar diners a unes monges, perquè cuidin vellets. Renoi, donem-los als vellets directament, que no se’ls quedin les dones aquelles, que encara se’ls pentinaran en túniques noves!
– Oh, no pas! Els pobres vellets ja no en saben, de fer córrer els diners!
– I, escolta, maca, si tan a prop són de Déu, aquestes monges, per què no li demanen els calers directament al nostre senyor? Bé prou que en deu tenir, ell que tot ho pot!
– Oh, prou que en té!
– I doncs? Llavors ets amb mi, no?
– No senyor!
– Ah, no?
– No! Diu la Maria que per què Déu ens hauria de donar diners, si nosaltres mateixos no som capaços de repartir-nos-els?
– Oh, potser no en som capaços perquè ell en va fer pocs!
– Jo donaré un duret a les monges. L’he ficat en una capseta, amb un llacet.
– Que no veus que és llençar els diners? Que no m’escoltes? – començà a sulfurar-se el senyor Onofre.
– Ha quedat molt bonica la capseta. Vol veure-la?
– Mira, maca, ja n’he tingut prou!
– Aleshores, puc enganxar el cartell?
– No, no i no! – digué empenyent la petitoia cap a fora.

Quan la Margarideta hagué marxat, el senyor Onofre s’assegué al tamboret de darrera del taulell. La botiga restà en silenci. Observà com els raigs de llum del sol de la tarda que entraven pel finestró il·luminaven infinites partícules de pols en l’aire. La cambra feia olor de fusta i de sabó de rentar la roba.

– Sí – pensà –, potser és cert que les monges es pensen que així ajuden els vellets. Però, ja veus! Tot al preu d’entabanar-los amb supersticions suades. I mira, encara van engalipant la mainada, ben pobrets!

I, per primera vegada, un calfred de dubte irrompé, de cop, els pensaments del senyor Onofre.

dijous, 1 de novembre de 2012

L’entrevista

– Endavant!
– Bon dia!
– Bon dia! Segui, segui, si us plau.
– Moltes gràcies!

El despatx era petit, i les parets s’intuïen just a tocar del sostre, ja que al cap de poc desapareixien darrere d’uns enormes armaris metàl·lics sense portes que, impúdicament, mostraven caixes i caixes d’arxiu, i desenes de carpetes de cartolina que maldaven per agrupar centenars de papers, paperets i paperots, impresos i manuscrits, de diversos colors.

– Vostè dirà...
– Miri, actualment busco i feina, i he vingut per a presentar-me, i donar-los el meu currículum, per si els pogués fer servei.
– A veure – el tallà –, l’escoltaré amb atenció i acceptarem de bon gran el seu currículum, però deixi’m advertir-lo, d’entrada, que actualment no estem en condicions de contactar ningú. Els nostres productes, que fins ara tenien una sortida fàcil, cada cop més ens costa més vendre’ls, i això fa que ens haguem d’estrènyer el cinturó. Ja m’entén, oi?
– I tant! Però, sap què passa? Que jo no li costaré diners.
– Ai, ara no sé què vol dir. Però no diu que ve a buscar feina?
– I és clar! I, com que vull que em contracti, li demostraré que sóc un bon negoci.
– Miri, no sé a què ha vingut, però l’adverteixo que no m’agraden els bromistes. O s’explica millor, o la conversa s’ha acabat.
– Perdó, potser he estat una mica agosarat plantejant-ho en aquests termes. Disculpi’m si l’he molestat, però jo sols volia fer-li entendre que, si em contracten, puc ser un actiu molt positiu per a l’empresa. Miri, per començar, tinc el grau d'enginyeria industrial.
– I ca! Jo també! I a la fàbrica en tenim una dotzena!
– Sí, sí, però és que, a més, el meu projecte de final de carrera el vaig dedicar a desenvolupar un nou sistema de programació d’emfisadors de radiològrafs, un producte que, pel que fa al mercat europeu, vostès en són els principals fabricants.
– Oh, això és molt interessant. Certament, és un producte del que n’estem molt contents, si bé el mercat europeu comença ja a estancar-se. A més, l’equip de desenvolupadors que tenim és jove, i ara mateix difícilment hi haurà baixes, més enllà d’alguna substitució puntual. Sento no poder ser més optimista, però no m’agrada crear falses esperances.
– I jo li ho agraeixo. Però sap què passa? Que tinc un màster en internacionalització d’empreses.
– Ah, molt bé, molt bé. La internacionalització és un camí molt prometedor, per això ja fa anys que ens vam obrir al mercat europeu. Si hi està interessat, puc demanar al responsable de vendes a Alemanya, que precisament avui el tenim aquí, que vingui a explicar-li com hem treballat fins ara.
– Estaré encantat d’escoltar-lo. Però permeti’m que segueixi. A més de tot això, resulta que, tot i que vaig néixer aquí, a Sant Selvici de l’Engardeny, els meus pares són del Marroc, i procuro cada estiu anar al poble, on em trobo amb la família que viu allà, i altres familiars que també van marxar, i que avui viuen en diversos països del nord d’Àfrica i de l’orient àrab.
– Oh! Així doncs, vostè deu parlar perfectament l’àrab, si no m’equivoco.
– Sí, i també el berber, que és la llengua dels avis, i el francès. I l’anglès que vaig estudiar aquí.
– Magnífic, magnífic...
– I, a més, sóc musulmà.
– Ai, ara sí que no sé pas què vol dir. Aquí no som racistes, ni xenòfobs... Això cadascú, com cregui, no?
– I tant! Si ho dic, només és perquè entengui que, donada la meva situació, si l’empresa que em contracta em permet resar cinc vegades al dia, i fer festa els divendres, jo estic disposat a compensar-ho amb flexibilitat horària durant la setmana, i amb la possibilitat de treballar dissabtes, diumenges i festius si es creu convenient i interessant.
– Em permet un moment?

Aleshores, prengué el telèfon que reposava sobre la gran taula que volia simular fusta noble, marcà un número, i esperà.

– Ramon? Mira, anula’m la reunió que tinc d’aquí mitja hora. Sí, si ve algú de la junta, digues-li que tenim novetats... I que ens hem de posar les piles, que marxem cap a l’Àfrica!

dilluns, 3 de setembre de 2012

L'aplec de Sant Galderic

En Yassin fa molts anys que toca a la banda de l'escola de música del poble. Va començar tocant-hi la tuba, després el trombó, i finalment la trompeta, que de fet és el seu instrument. És un bon trompetista, i se'l rifen diverses orquestrines i grups de música de la comarca, si bé ell de moment no s'hi vol comprometre: ara mateix, la seva prioritat és dedicar-se als estudis, per a poder arribar bé a la selectivitat, i entrar amb prou nota a la carrera que somnia poder estudiar: ciències ambientals. Tot i això, com que el seu mestre de trompeta és també el director de la banda, amb aquesta formació n'ha fet una excepció. Tocar a la banda, a més, el relaxa. Els assajos són sempre com una trobada d'amics, i li serveixen per a trencar la rutina de la setmana. I, quan han de fer actuacions, com que en general són els caps de setmana, en el marc de festes majors, sempre s'ho passen d'allò més bé. Tot i això, aquesta vegada l'actuació és diferent, i això inquieta en Yassin: avui toquen a l'aplec de Sant Galderic de la Muga. I hauran de tocar a la processó, a la missa i al cant dels goigs.

En Yassin és musulmà i, membre de la petita comunitat islàmica del poble. De fet, n'és l'intèrpret oficial, ja que els responsables de la mesquita són gent gran, i tenen moltes dificultats a l'hora de parlar el català. Així, sempre que s'ha de fer una reunió, o organitzar qualsevol cosa amb altres entitats del poble, sempre criden en Yassin perquè els ajudi. I, en les grans festivitats, quan conviden la gent del poble i els càrrecs municipals a participar de la festa (com el dia del final del Ramadà, o el dia de la festa del xai), sempre fan llegir al Yassin unes paraules d'agraïment als visitants. És per això que, quan li van dir que, amb la banda, anirien a tocar a una celebració cristiana, el primer que va pensar va ser que diria que ell no hi anava. Tot i això, abans va anar-ho a parlar amb el senyor Xakrun, un home gran que fa les funcions d'imam a la comunitat, a veure què n'opinava. I aquest, més viu que una mustel·la, li va dir que fes el favor d'anar-hi a tocar, ja que un bon musulmà no perd pas la fe per tocar la trompeta en una festa cristiana.

Abans de començar a tocar, en Yassin i dos amics de la banda decideixen anar a treure el cap dins l'ermita, a veure què hi ha. L'esglesiola, tota de pedra, té forma allargada, amb la paret del fons arrodonida, fent mitja circumferència. El sostre, des de dins, també fa aquesta volta, si bé des de fora semblaria, per la forma de la teulada, que hauria de ser pla, a dues aigües. Al final de l'ermita hi ha una taula de pedra, preciosa, coberta amb estovalles blanques i decorada amb dues espelmes. La resta de la sala és plena d'uns bancs de fusta, absolutament horribles segons l'opinió d'en Yassin. Just a l'entrada, una plataforma de fusta, de la que en surten unes barres per a portar-la, sosté una escultura d'uns tres pams d'alçada, que representa un senyor amb túnica marró fins als genolls, que subjecta unes espigues de blat amb la mà. Al cap hi du una rodona feta amb filferro.
– És Sant Galderic, patró dels pagesos – li diu en Gabi, el flautista de la banda.
– I els cristians reseu a aquesta escultura? – li respon en Yassin, amb cara d'estupefacció.
– Ui, Yassin! És més complicat que això... – conclou en Raül, un dels saxofonistes, enduent-se en Yassin i en Gabi de l'església, per a evitar que la conversa s'allargui gaire més.

Els tres xicots retornen amb el grup just quan el director començava a trobar-los a faltar. Treuen els instruments, afinen, i es col·loquen per a començar la processó. Davant seu arriba el sant, acompanyat de tot de gent ben mudada, i un senyor vestit amb moltes túniques alhora, amb un llibre a la mà i um megàfon a l'altra. Aleshores, es posen a caminar. Quan parla l'home del megàfon, els de la banda resten en silenci. I, quan el senyor del megàfon acaba de parlar (de fet, no s'entèn res del que diu, ja que el megàfon mira endavant), els de la banda toquen una de les peces que han preparat. Al cap de poc, en Yassin ja ha entès la dinàmica, i aprofita un dels moments que no toquen per preguntar al del costat:
– Escolta, aquest home què diu?
– No en tinc ni idea – respon en Martínez, l'altre trompeta, el bromista de la banda – però no deu ser important, perquè fixa-t'hi, ningú no l'escolta!
– Voleu fer el favor de callar! – els inquirí la Ruth, saxofonista.

Quan acaben el passeig, i retornen a l'esglesiola, hi entren dins, seguint el sant, i s'asseuen en uns bancs on hi ha un cartell que diu: “Reservat músics”.
– No està mal, – pensa en Yassin – a partir d'avui podré dir que una vegada vaig tenir seient reservat en una església!
De cop, tothom es posa dret, i això agafa desprevingut en Yassin.
– Yassin – li diu en Gabi, que seu al seu costat – el “trucu” de la missa és: quan la gent es posi dreta, posa-te'n tu, i quan s'assegui, asseu-te. I estigues sempre callat però, quan la gent digui coses, tu mou els llavis. Així, quedaràs la mar de bé!
– Merci, Gabi! – li respon.
I així, va escoltant el que diu l'home que abans duia el megàfon, que va llegint paràgrafs d'un llibre que hi ha sobre la taula de pedra. De tant en tant, algú del públic surt també a dir coses: llegir textos sagrats, fer pregàries... Després, l'home del megàfon fa un ritual amb una galeta blanca i una copa, i en acabat la gent s'aixeca i va a buscar una d'aquestes galetes.
– Gabi – pregunta en Yassin – ara què faig?
– Estigues assegut, en principi la comunió és només pels que han fet la primera comunió.
– Que què?
– Que no facis res, queda't aquí.
– Ah!
I així, posant-se dret, asseient-se, i tocant quan ho manava el director, passa l'estona de la missa. Aleshores, el senyor del megàfon diu:
– Disposem-nos ara a cantar els goigs del nostre patró Sant Galderic.
I, de cop, tota la gent de l'església es posa a cantar a ple pulmó:

Puix que Déu son poder mostra,
Galderic amb els seus Sants,
beneïu la terra nostra
i els pagesos catalans.


El pobre Yassin no sap com posar-s'hi. És impossible tocar afinat, amb aquell orgue de gats que, de cop, s'ha despertat a l'església! El director malda per no perdre el ritme, malgrat que els cantaires s'esforcen en allargar totes i cada una de les notes. I en Yassin prova debades de sentir-se a sí mateix, per a saber si va a l'hora amb la resta de companys. Per sort, després de tres tornades i dues estrofes, el suplici acaba, el públic aplaudeix, i surten tots de l'església, cap a una vela d'on en surt una deliciosa olor d'arròs a la cassola.

L'endemà, en Yassin es troba el senyor Xakrun pel carrer:
– Ei, Yassin! Com va anar l'actuació amb els cristians?
– Oh, molt bé! Va ser molt curiós de veure! A més, em va servir per aprendre una cosa molt important.
– Ah, sí? Què?
– Que a Déu val la pena resar-li fluixet. Que no li passi com als sants dels cristians, que després de tants anys cantant-los els goigs a crits, s'han tornar sords i ara cal pregar-los-hi amb un megàfon!
I en Yassin s'acomiada del senyor Xakrun, deixant-lo absolutament desconcertat amb aquesta resposta.



dimecres, 1 d’agost de 2012

Les idees del senyor Rodolf

El senyor Rodolf té les idees molt clares. I, d'això, se'n sent molt orgullós: no en va, li ha costat molts anys anar-les construint, polint, elaborant, perfeccionant. Les seves idees són el seu tresor, i en té una cura encomiable, procurant que mai no se li malmetin, o se li embrutin. Una de les idees que més li agraden és aquella que diu: “Els musulmans podran obrir mesquites aquí quan deixin obrir esglésies als seus països”. És una idea, pensa, equilibrada, simètrica. La va recollir fa uns anys d'una conversa al carrer, caçada d'improvist, i des de llavors n'ha estat tenint molta cura. Un cop, però, van estar a punt d'espatllar-li, dient-li no-sé-què d'uns musulmans que fugien de la persecució política dels seus països. Per sort, no se'ls va escoltar gaire. I és que les idees són molt fràgils, i la més petita contaminació pot convertir-les en una frase lletja, bruta, horrible. Però el senyor Rodolf en sap un niu, d'esquivar envejosos que només volen espatllar-li la seva fascinant col·lecció d'idees.

Una altra idea que té el senyor Rodolf mig enamorat és aquella que diu “Els testimonis de Jehovà són una secta que l'únic que vol és buidar-te el cap i la butxaca”. És una idea que fa molts anys que guarda zelosament, si bé l'expressió “buidar-te el cap i la butxaca” és força recent. Abans, hi deia “convertir-te en un zombi”, i al senyor Rodolf, això dels “zombis”, no li acabava de fer el pes. Ell és d'una altra època, i això dels “zombis” no li diu gaire res, si bé, en canvi, té molt clar que, en la vida, no vol que li toquin la butxaca. Per això la va canviar. Segons ell, és important anar sempre modernitzant les idees, ja que, si no, es floreixen. Les idees, com veieu, van millorant amb els anys, com el bon vi. Les bones idees, però, sempre tenen els seus lladres, i ara fa uns mesos, una parella de testimonis de Jehovà van trucar-li a la porta per a mirar de prendre-li, amb enganys i a traïció. El senyor Rodolf, però, no es deixa atrapar així com així, i des de llavors té un porter automàtic amb pantalla de vídeo. Així segur que no li fotran, pensa ell.

De fet, el Senyor Rodolf té moltes idees. Té aquella de “L'església catòlica és un pou de supersticions que només pensa en retornar-nos a l'edat mitjana”, o aquella de “Els jueus són una religió per a fer diners”, o “Els protestants, a la que te'n descuides, et munten una guerra de religió”.  Com que el millor lloc per a conservar les idees en la seva puresa és a casa, procura sortir poc al carrer. Així, no només no es contaminen, sinó que sempre pot estar amb elles, per si passés qualsevol imprevist, i calgués haver de tenir-ne una cura especial, o fins i tot haver de protegir-les dels atacants. En té algunes de molt de valor, com aquella de “L'Opus Dei és una organització pensada per a formar líders mundials, que de mica en mica vagin controlant tots els governs del planeta”, i sap que, en qualsevol moment, algú de la CIA o del Mossad, només per aquesta idea,  pot infiltrar-se a casa seva i cremar-li la colecció sencera. Per aquest motiu va enreixar-se el balcó del menjador i la finestreta de ventilació del lavabo, tot i que està convençut que el noi que va instal·lar-li aquestes mesures de protecció, de fet, és un exagent del KGB, que ara deu treballar per al Vaticà. Quan vulguin, per tant, sap que poden entrar a casa seva.

El senyor Rodolf viu sol. Havia tingut una dona, però ella el va deixar. Des de llavors, ha sabut sempre que es tractava d'una espia iraniana. N'està convençut, igual que esta convençut que volia prendre-li aquella idea que diu que “La mesquita de la Meca està construïda sobre un búnquer medieval, on Mahoma hi va guardar les ordres secretes per a la creació d'Al-Qaeda”. Encara avui està a judici amb la seva exdona, ja que aquesta li reclama el pis. Evidentment, perquè es pensa que les idees (i sobretot aquesta!) les té amagades en alguna comporta secreta de l'habitatge. Però el senyor Rodolf sap que fer això seria una temeritat, i les idees les té totes memoritzades. Així la seva exdona mai no li podrà robar-les.

Alguns dies, al vespre, el senyor Rodolf mira a través de la finestra enreixada, i es pregunta si no seria tot plegat més senzill si renunciés a la seva col·lecció d'idees, i sortís a passejar, a gaudir de la preciosa rambla arbrada del seu barri, o fins i tot s'arribés fins al passeig marítim, on diuen que el sol del matí, travessant l'horitzó, és un dels espectacles més bells que hi ha. Però després s'avergonyeix d'aquests pensaments, ja que no són sinó una mostra de feblesa. L'enemic és fort, pensa, i aquesta n'és la prova. I cal que algú guardi aquestes idees, ja que sense elles el món està perdut. Aleshores, abaixa la persiana, i s'asseu de nou al sofà, en la silenciosa penombra de la solitud.

dilluns, 2 de juliol de 2012

La senyora Tomasa

A la senyora Tomasa li agrada molt anar a la platja amb les seves amigues, l'Enriqueta i la Dolors. Hi arriben ben d'hora, i hi despleguen tot el seu mostrari: les cadires plegables, els para-sols, una tauleta també plegable, una nevereta que els fa d'armariet, les tovalloles, diverses revistes, mitja dotzena d'ampolletes de crema solar... Un cop ho tenen tot a punt, comencen a xerrar de les seves històries: que si les seves nétes, que si la colla de puntaires, que si la Maria de l'Associació de Veïns ha fet o ha deixat de fer, que si el jovent d'avui dia, que si fa massa calor, que si fa massa vent. Aquell dia, però, alguna cosa diferent passava a la platja. Cap a mig matí, tot d'una començà a aparèixer gent vestida de blanc, que s'aplegaren a pocs metres d'on eren elles. Eren persones de totes les edats, i es veia que hi havia gent d'altres països. També hi havia mainada, si bé aquests es van posar a jugar a futbol una mica més enllà.
− Ai, noies, que em sembla que avui la ballarem! − afirmà la senyora Tomasa.
− I això ara per què ho dius? − li respongué la Dolors.
− Oh, perquè tenim companyia! − li retornà, assenyalant el grup amb el cap.
− Ha de ser fresc ara a l'estiu − intervingué l'Enriqueta, pensant-se que parlaven del fet d'anar de blanc, sense adonar-se que la senyora Tomasa no xerrava, precisament, d'això.

La senyora Tomasa es quedà espiant el grup, mentre la Dolors seguia fent ganxet, i l'Enriqueta llegia una revista de premsa rosa. De cop, el grup s'acostà a la vora, es descalçaren i, sense desvestir-se, es ficaren dins l'aigua, fins que aquesta els arribà a l'alçada dels genolls.
− Ho veieu? Poc que anirem pas bé! − insistí la senyora Tomasa.
− I ara què fan? − hi digué la Dolors.
− Tindrien calor, si es banyen − respongué l'Enriqueta, que per un moment havia alçat la vista, però que ja tornava a estar abstreta per la lectura.

El grup, dins l'aigua, començà a separar-se. La major part d'ells es quedà a una banda, mentre quatre persones se situaven al centre, i una persona sola es desplaçà a l'extrem contrari. Dins el grup gran, un d'ells portava una guitarra, i amb els seus acords tots es posaren a cantar.
− Ui, ui, ui... Això no em fa gens de gràcia! − reemprengué la senyora Tomasa.
− I ara, què fan? − consultà la Dolors.
− Xxxxxt! Calleu una mica, que no sento la música! − es queixà l'Enriqueta, encara abduïda per la notícia del casament de la neboda de la cunyada del gendre d'una reina nord-europea.
− Ai, ara! Aquella nana, no és pas la Marta, la filla de la Ramona, la de can Salvi? − se sorprengué la senyora Tomasa.
− Ara que ho dius... Sí que ho és, sí! Què hi fa amb aquesta colla? − respongué la Dolors.
− Oh, ara s'entén tot, no? − inquirí la senyora Tomasa.
L'Enriqueta, fent veure que llegia, es quedà escoltant atentament el diàleg entre les dues amigues.
− Per? − li reblà la Dolors.
− Oh, ja saps què se'n diu, no?
− No, no.
− Oh, que a casa ja no es parlen!
− A ca la Ramona? Però si eren gent de seny!
− Sí, però sembla que ara ja no tant.
− Què ha passat?
− Que la petita, la Marta, ja veus per on ha anat.
− I per això, ja no es parlen?
− Sí, la Marta sembla que ja no volta per casa, i que ha deixat la feina i tot. No es pot servir a Déu i al Cèsar, es veu.
− Ai, però mira que era bona nana. I la Ramona, com està?
− Imagina't. Diuen que es passa les nits plorant. Però l'altra, com que li han buidat el cap, no vol saber-ne res.
− Ai, quin greu! − acabà la Dolors.

En aquell moment, el grup deixà de cantar, i l'home sol digué unes paraules, inaudibles des de la platja, i els quatre del mig es començaren a moure. Dos d'ells subjectaven els altres dos, que, de cop, es deixaren caure enrere, submergint-se totalment, i es tornaren a aixecar. Els que els subjectaven els facilitaren unes tovalloles, també blanques, i el grup de nou es posà a cantar.
− Ara que, no han pas parlat amb la policia? − inquirí la Dolors.
− Es veu que sí, però que no és senzill. Res no és senzill, ja ho sabem. No sé si és que ells tampoc no estan per la labor, o vés a saber què. Però, al final, ja se sap, sempre saben com fer-s'ho.
− Si és que no hi ha dret. Pobra Ramona, ara haver de patir això!
− I tant! Jo, ja ho saps, no m'agrada parlar d'aquestes coses, però a vegades penso que, abans, sí que se sabien resoldre aquestes situacions. Ara, en canvi...

Acabaren la cançó, i el grup sortí de l'aigua, cap a la platja. Una de les noies del grup se separà, i anà cap on eren les tres senyores.
− Senyora Tomasa! Dolors! Enriqueta! Ai, quina il·lusió trobar-les! − els digué la Marta.
− Hola nena, què tal? − respongué l'Enriqueta, mentre les altres dues es feien l'orni.
− Molt bé! Ja han vist, avui estem de celebració!
− I què celebreu? − preguntà l'Enriqueta.
− Un bateig! − respongué − Avui dos joves de l'església s'han batejat.
− De la parròquia? − preguntà, amb malícia, la Dolors.
− No, no, de l'església evangèlica, la del carrer de la Font. Sap on vull dir?
La Dolors no respongué, i l'Enriqueta mirà de suavitzar la conversa:
− Però, tu no eres de la colla dels escoltes del casal parroquial?
− Ui, d'això en fa molt de temps! − digué la Marta − Ja fa uns anys que vaig conèixer aquesta església, i ara vaig allà. Per cert, senyora Dolors, ma mare em va dir que l'havien operada. Com es troba?
− Bé, noia, bé, moltes gràcies! − respongué sorpresa − No va ser res, una hèrnia que si era si no era, i que el metge va voler repassar abans no m'empipés gaire. Un parell de dies per casa, i ja veus, com nova!
− Me n'alegro, senyora Dolors! Volia anar a veure-la a la residència, però entre la feina i la casa, no vaig trobar el moment!
− I ca! No calia pas! Ta mare, bé?
− Ella? Ui, feta un gínjol! Cada dos per tres la tinc per casa, perquè des que és àvia, no sap viure sense els néts! I demà se'n va de viatge amb els veterans del excursionistes, a passar una setmana a les Canàries!
Es féu un breu silenci, i la noia hi afegí:
− Bé, les deixo, que la colla se'n va. Ara anem a fer un dinar per a celebrar-ho. Ei, m'ha agradat molt saludar-les!
− Adéu, nena! − digué la Dolors.
− Adéu! − hi afegiren les altres dues.

Les tres dones quedaren en silenci. De fons, se sentia la remor de la gent de la platja i de les onades, i l'espetegar d'unes garlandes amb el lleu airet que corria aquell matí.
− Bé, noies, potser ja seria hora d'anar plegant veles nosaltres també , no? − comentà l'Enriqueta.
− Em penso que sí. A casa m'esperen! − murmurà incòmodament la senyora Tomasa.
− Som-hi, doncs! − exclamà la Dolors, desconcertada.

dilluns, 4 de juny de 2012

L'Abdul

L'Abdul no ha dormit gaire, aquesta nit. Els nervis, com sabeu, ja les fan aquestes coses. De bon matí s'ha llevat i, com que era molt d'hora, ha aprofitat per llegir una estona. A l'Abdul no li falta mai un llibre quan el necessita, això és ben veritat. Quan ha estat l'hora, com que no tenia gana, ha marxat en dejú a resar a la mesquita. Avui no eren gaires a la pregària, a aquella hora. Un cop acabada l'oració, al marxar, l'imam l'ha cridat, i li ha donat l'enhorabona, però no n'ha fet gaire cas. Estava massa nerviós com per pensar-hi. Al tornar a casa, la Fahmida li havia deixat preparada una mica d'esmorzar, amb una nota on hi deia: “–T'estimo. Fahmida.”. L'Abdul s'ha assegut, i ha pres l'esmorzar. Ella ja era a la feina, a l'empresa de confeccions del seu germà. Ell avui no anirà treballar: ja fa setmanes que va demanar-se el dia lliure i en Hafeez, l'amo de l'obrador de pastisseria on treballa, sense dubtar-ho li ho va concedir.

D'aquí poc, l'Abdul sortirà de casa, i agafarà el cotxe per a anar a l'aeroport. Està nerviós perquè, sis anys més tard, tornarà a veure el seu fill. En Jameel arribarà a les 12.48, en un vol procedent d'Estats Units. Avui, finalment, viurà el retrobament que tantes vegades ha somniat.

I l'Abdul recorda ara com, fa sis anys, va saber que en Jameel, que llavors tenia disset anys, havia pres la decisió de deixar la família, els amics i la feina, i anar-se'n al Paquistan a formar-se. Recorda, com si encara fos avui, com maldà per a evitar-ho. I recorda la impotència de veure com en Jameel ja havia pres la decisió, i que no hi hauria manera de convèncer-lo. I sabia que, segurament, bona part de la culpa era seva. Però com podia no haver transmès al seu fill una imatge idealitzada del seu país, ell que no deixava mai de pensar-hi i recordar-lo amb nostàlgia? I de ben segur que l'ambient de la mesquita, i la colla de joves que s'hi trobaven, també va influir en la decisió d'en Jameel. Però és que l'Abdul és un gran devot, i no imagina una millor educació que la que, en aquest sentit, li havia pogut donar, fent-lo participar ja de ben petit a la comunitat islàmica del barri.

I, després, l'Abdul recorda la notícia que en Jameel aniria als Estats Units, amb tres companys més també paquistanesos, on hauria de culminar la preparació que durant quatre anys havia dut a terme a la seva terra. –Per què haver d'anar als Estats Units, –es preguntava– ell que tan sols era un fill de pastisser i modista, uns pobres immigrants a Europa?

Però l'Abdul està content. El seu fill torna a casa, i això vol dir que deixaran de patir per ell. I segur que no serà senzill recomençar, però ho faran amb la il·lusió de saber que un nou futur s'obre per en Jameel.

I l'Abdul està orgullós del seu fill. Perquè ha tingut la valentia que ell no va tenir en el seu moment. I, malgrat saber que contradiria els pares, va prendre la decisió de no sotmetre's a la inèrcia familiar, que l'empenyia a treballar en algun petit negoci, i com a molt somniar en tenir algun dia botiga pròpia.

Avui, l'Abdul recollirà el seu fill a l'aeroport. Però en Jameel no arriba a casa per a ser pastisser o sastre. Arriba per a dirigir la logística de la divisió ibèrica d'una multinacional de la informàtica. Un responsabilitat per la que ha fet valdre la seva carrera d'enginyeria industrial a la Universitat de Karachi, i el seu màster en comerç internacional a la San Francisco State University.

dimecres, 2 de maig de 2012

Els set corns de Jericó

Ja feia estona que tots havien arribat a l'església. El pastor, poc avesat a aquesta sorprenent i inesperada puntualitat germànica, fou el darrer en arribar, i quan ho féu se'ls trobà davant la reixa del local, esperant que els l'obrís.
– Caram, nois! Diumenge, al culte, us vull així de puntuals, també!
Rigueren. Però tampoc no gaire. Rigueren, sí, però per cortesia. I entraren a l'església amb rapidesa, un amb la guitarra elèctrica a l'esquena, l'altre amb la funda de saxòfon en bandolera, l'altre amb l'estoig de la trompeta a la mà. També hi entraren dues noies, una de les quals abraçava una grossa funda de baix elèctric. El darrer en entrar, sense càrrega i amb les mans a les butxaques, s'anà a seure al tamboret de la bateria, que ja era dins l'església. Les dues noies començaren a portar cadires plegables d'una altra sala, i les posaren en rotllana.
– Nanos, jo amb aquests nervis no sé viure! – digué el de la bateria.
– Oh, tu encara! Jo m'estic quedant afònica, i et recordo que sóc la cantant! – li etzibà una de les dues noies.
– Va, no en feu tampoc un gra massa!
Després de dir això, el noi de la trompeta deixà l'instrument a terra, i s'incorporà. Els altres se'l quedaren mirant silenciosament, esperant que hi posés ordre, que els ajudés a prendre alguna decisió. Es feia evident que ell era el líder del grup.
– Escolteu, no hem de perquè patir: ens van demanar que els passéssim les lletres de cinc cançons, i ho vam fer. Després, ens van demanar una gravació dels cinc temes, i els vam gravar i els els vam enviar. A mi em sembla que els de la productora estan contents amb el nostre treball, si no no ens estarien demanant tantes coses. I molt em sembla que si una productora vol treure un disc de música cristiana i presentar-lo en un concert al camp de futbol, no perdria el temps amb grups que ja sap que no seran els escollits. Creieu-me, anem per bon camí!
– Sí, Elliot, tu ho veus molt clar, – interrompé el noi de la bateria – però si ho tinguessin tan clar, no ens estarien demanant tota l'estona aquestes punyetes! I, ara, què vol dir que ens demanen que ens canviem el nom? Per què no els agrada “Cafarnaüm Singers”?
– Home, John, – replicà la noia del baix elèctric, que encara no havia badat boca – el nom no us el vau pencar gaire, eh? Si sembla tret d'un disc de gospel dels anys vuitanta!
– És cert – afegí l'Elliot, dirigint-se al John – que era un nom que en el seu moment estava bé. Però perquè érem un grup de nens de dotze anys que féiem cançonetes pàmfiles! I si volem fer alguna cosa en el món de la música cristiana, sobretot si fem rock i hip-hop, ens hem de canviar el nom!
– Si és que la productora té raó! – afegí el del saxòfon – Quan l'any passat vaig tocar amb aquell grup de ska del casal de joves, els vaig haver de dir que no teníem nom, perquè em feia vergonya dir que ens diem “Cafarnaüm Singers”!
– Ho veieu? – conclogué n'Elliot.

Es féu un instant de silenci, que trencà el noi del saxo:
– Escolteu, jo havia pensat alguna cosa com: “Deixebles del Calvari”. Què us sembla?
– Jordi, què t'has pres? – li respongué la cantant – Què no veus que, si de cas, som deixebles de Jesús, i no del Calvari? A més, és molt tètric!
– Però, Marina, – replicà – així queda un nom més potent! No ens queixàvem que teníem un nom de grup d'animació infantil?
– I què us semblaria “Front Popular de Judea”? – digué rient la noia del baix.
– No estaria malament, Yessica, – comentà n'Elliot – i ens ficaríem els fans de Monty Python a la butxaca. Però em sembla que fa més per un grup de ska revolucionari que no pas per un grup de rock/hip-hop, penso... Va, més idees!
– I no hi ha cap nom més simple? – preguntà en Jordi – Trobo que tota l'estona anem a parar al mateix. Pensem altres coses: frases de la Bíblia, noms de persona, o potser fins i tot noms que no tinguin res a veure amb les escriptures, o directament inventats!
– També és cert, – hi afegí en John – no cal que siguin noms rebuscats.
– John, – preguntà l'Elliot, que veia en John especialment pensatiu – estàs donant voltes a alguna cosa concreta?
– L'altre dia vaig estar rumiant una idea, – respongué – però no la tinc prou lligada. Oi que és al llibre de Josuè, al capítol sis, que explica com, al toc de les trompetes, s'ensorraren les muralles de Jericó? Com que és una imatge molt musical, pensava si d'alguna manera ens serviria. Però no sé com acabar-ho de resoldre.
– Ostres! A mi m'agrada! – esclatà la Yessica – Podria ser “Els trompetistes de Jericó”, o “La banda de Jericó”, o...
– O “Muralles i trompetes”, – intervingué l'Elliot – o “La banda de Josuè”...
– Ei, un moment! – interrompé la Marina, amb la Bíblia oberta a les mans – Llegeixo: “Els sacerdots agafaren l'arca del Senyor, i els set sacerdots que tocaven els corns anaven al davant.” Què us semblaria “Els set corns”, o “Els set corns de Jericó”?
– Oh, a mi m'agrada! Sona molt bé: “Els set corns de Jericó”! – apuntà en John.
De cop, tots es miraren, en silenci. I, pels somriures,  saberen que aquest era el nom guanyador.
– Nois, – digué l'Elliot – anem a celebrar-ho?

Des del seu despatx, el pastor veié com tota la colla sortien corrents de l'església, sense ni tan sols acomiadar-se!

dimarts, 10 d’abril de 2012

Mossèn Estradivàrius

– Mossèn Estradivààààààrius, Mossèn Estradivàààààrius...!
Una de les nenes de catequesi entrà corrent a la sagristia. Allà, Mossèn Antoni, que feia un moment havia acomiadat els feligresos de la Missa de la tarda, s'estava treient el vestuari amb l'ajuda del Ramon, el sagristà.
– Mossèn Estradivàrius, Mossèn Estradivàrius...!
– Què vols, Berta? – li respongué, somrient, el mossèn.
La petita no parava d'esbufegar, ni tan sols quan es dirigí al vell religiós: – Que diu la Mercè, la catequista, que diu que si sap on és, mossèn, si sap on és la clau, i me la pot donar, si sap on és la clau del lloc aquell, aquell lloc on hi ha allò, allò de veure...
– Berta, m'estàs demanant la clau de l'armari del projector, potser?
El mossèn somreia, a diferència del Ramon, que començava a pujar-se-li la mosca al nas perquè el mossèn tenia més delit per atendre a aquella maleducada que no pas a acabar de desvestir-se.
– Sí, Mossèn Estradivàrius, el projector! – li respongué, mentre s'apartava amb les dues mans els cabells despentinats de tant córrer des de les aules de catequesi fins la sagristia.
– Aquí la tens, però no corris ni cridis tant, que despertaràs el Nen Jesús que ja dorm!
De cop i volta, la Berta quedà immòbil. – El nen Jesús que dorm? – pensà estranyada. I, amb una cara de sorpresa que feia riure i tot, i amb la clau a la mà, s'allunyà sigilosament de la sagristia, de puntetes creuà la nau de l'església, i enfilà les escales de la rectoria. Llavors sí, que, de lluny, el mossèn i el sagristà pogueren sentir de nou uns crits que s'allunyaven: – Mercèèèèèè! Mercèèèèèè! Ja tinc la claaaaau!

– Mossèn – el reprengué el Ramon – no creieu que se us estan pujant a la gepa, amb la broma aquesta de l'Estradivàrius? Que ja sabeu que el que uns dies fa gràcia, després deixa de fer-ne. I per més que vós us esbargiu amb el violí, això no dóna dret a anar-vos anomenant Estradivàrius pel món!
– Ai, Ramon! Tots els problemes fossin aquest! A més, aquesta petitoia, que no ho veus que no té pas mala fe?
El sagristà es resistia a deixar d'arrufar el nas i, veient que la conversa no serviria per a fer raonar el mossèn, començà a moure el cap, com qui diu que no.
– A més, Ramon, – hi retornà el mossèn – què prefereixes: saber que t'han posat un mot, i veure que és fins a cert punt divertit, o no saber quin és el teu?
El mossèn es mirà burleta el sagristà, mentre aquest s'envermellí.
– M'esteu dient, mossèn, que jo també tinc un malnom?
– Sí senyor. I no te'l penso dir!
I, amb aquest comentari, el mossèn marxà de la sagristia, deixat-hi dins el sagristà cavil·lant de quina manera se li deuria haver pogut passar un fet com aquest.

De cop, en Ramon tingué una idea. Trucà al mòbil de la Mercè, la catequista, i li demanà que fes baixar la Berta de nou, que li volia donar uns tríptics de la novena de la Mare de Déu del Carme perquè els repartís entre els nanos. Ah, i que com que segurament no la sentiria arribar, que el cridés ben fort.
– Això sí que no! – li respongué la Mercè – Què t'has pensat? Que la Berta és un servei de correus? Porta'ls tu si de cas! I què és això de trucar-me? Que et penses que el telèfon és un intèrfon? A més, no m'interrompis la classe amb aquestes tonteries!
– Llàstima! Mira que era bona idea! – conclogué, un cop la catequista ja li havia penjat el telèfon.

Al cap d'una estona, se li encengué una bombeta, i trucà a la Jasmina, la interventora de la regidoria d'esports, que de tots era ben sabut que era una bocamolla: – Bon dia, Jasmina! Sóc en Ramon, de la parròquia. Escolta, em podries fer un favor? Mira, que quan vam fer la trobada comarcal de bàsquet escolar al pati de l'església, algú es va deixar una gorra verda sobre els bancs. Podries preguntar a la gent de la teva oficina si algú sap de qui és? Digues que et truco jo, eh, sobretot, que et truco jo.
I, en aquell moment, en Ramon afinà bé l'orella, a veure si pescava bé de quina manera la funcionària l'anomenava davant la resta de treballdors de l'oficina. Fet que, conseqüentment, agreujà els resultats del crit que rebé de l'altra banda del telèfon: – Fes el favor de no trucar-me per ximpleries! Que ja fa més de mig any d'aquella trobada! Si t'avorreixes, fes macramé, o dedica't al telemàrqueting!
– Renoi – pensà – avui no dec tenir el dia.

Finalment, i notablement crispat, trucà a l'Albert, l'infermer de l'hospital comarcal que portava les entrades a urgències, i que quan no era sorneguer era bromista. Segur que aquest no desaprofitaria una ocasió per a fer relluïr un malnom.
– Hola, Albert, sóc en Ramon, de la parròquia. Podries comentar a la gent que tens per aquí que si algú vol que el mossèn dediqui una pregària a la Missa, que m'ho digui? A mi, eh?, a mi.
Es féu el silenci. De cop, en Ramon sentí que a l'altra banda de la línia el seu interlocutor es posava  riure.
– Albert, – preguntà el sagristà – tot bé?
– Sí, Ramon, sí, tot bé. I tu? Perquè, escolta, t'has adonat del que em demanes? Ai, noi, digues-li a Mossèn Estradivàrius que et doni unes vacances, les necessites! Vés a la muntanya o de creuer pel Mediterrani, allà on no hi hagi cobertura!

Mentre en Ramon penjava el telèfon, Mossèn Antoni tornà a entrar a la sagristia. Portava una caixa de pa d'àngel que li acabaven de fer arribar, i la deixà a l'armari, amb la resta de pa d'àngel, vi i oli.
– Què, Ramon, encara estàs resolent l'enigma? Has trucat a gaire gent per preguntar-ho?
– Quina mala gaita que teniu, mossèn! Ara que sé què tinc un malnom, m'emprenya molt no saber quin és.
– Espera un moment, a veure si l'endevines.
I el mossèn tragué el violí de l'estoig, l'afinà i, sota l'atònita mirada del sagristà, comencà: “Nyigu nyigu, nyigu nyigu, nyigu nyigu, nyiiiiiiiii.  Nyigu nyigu, nyigu nyigu, nyigu nyigu, nyiiiiiiiii.”
– Prou, prou, mossèn, prou! Aquest és el to que tinc al mòbil, ja ho sé. Però no entenc...
La Mercè, que a l'acabar la catequesi havia baixat a la sagristia a acomiadar-se, i que des de la porta havia sentit tota la conversa, esclatà de riure.
– Mossèn, – digué la Mercè – no em digui que tot plegat és perquè en Nòquia encara no sap quin era el seu sobrenom?
– Nòquia???!!!??? Què és això de Nòquia? – digué en Ramon.
– Sí senyor, – respongué el mossèn – Nòquia. Ramon, tu ets Nòquia, i sobre aquesta Nòquia construiré el deute de la parròquia amb la telefònica!
I, mentre la Mercè i el mossèn marxaven rient de la sagristia, en Ramon, en Nòquia, desconcertat, es mirava el seu mòbil sense entendre gaire res.

dilluns, 5 de març de 2012

Benvinguts

Estaven convocats, i van ser puntuals a la cita. A poc a poc pujaren les escales. Era un dia molt especial. Fins ara, sempre havien estat la minoria, els oblidats. Per fi, però, se'ls oferia un gest de reparació. S'aturaren a l'entrada. Dubtaren. Cap d'ells no havia estat mai allà, en aquell edifici. El secretari anà a buscar-los: ja podien passar. Nervis. Algun d'ells s'acabava d'ajustar el nus de la corbata, o repassava la solapa de la camisa. Però el passadís era breu, i calia anar de pressa. La llum del sol penetrava amb força pels finestrals de l'estança nobilíssima, i semblava ben bé una imatge d'època: la fusta, els mobles, les olors.

De cop i volta, els somriures es glaçaren. El secretari mudà l'expressió, i mussità incòmodament: “-Un moment, si us plau”. Palplantats a pocs metres d'una immensa porta, aquesta es tancà de sobte, després de deixar passar el jove ajudant. Silenci. Expectació. Seguidament, cares de conformitat. Avesats com n'estaven, aquest fet no els causà cap sorpresa. De cop, la porta s'obrí de nou, i n'emergí el secretari. “-Disculpin, ja poden passar”. Respiraren. Falsa alarma.

El terra cruixí. De prop, la gran porta es revelà com un immens arc de triomf de pedra treballada, amb formes geomètriques d'estudiada elegància. I, malgrat l'alçada, hom tenia la necessitat d'abaixar el cap en passar-hi, bé per humilitat, bé per la por de tenir aquell pes granític a sobre del cap.

Dins la cambra, el contrallum deixava intuir una silueta que s'acostava. Una veu ferma, segura, greu, es dirigí a ells: “-Sigueu benvinguts a casa vostra”.

Un d'ells s'avançà: “-Us donem les gràcies en nom de...”. El secretari el tallà. No pertocava. La silueta retornà silenciosament al clarobscur darrere la cortina de llum dels finestrals. Abandonaren la cambra, i desferen el camí, desconcertats. El secretari, tancant la comitiva, els acompanyà fins a l'entrada: “-El senyor alcalde ha quedat molt impressionat de la visita, i desitja poder seguir mantenint la relació cordial amb vostès”. Els representants de les minories religioses del poble baixaren les escales en silenci.

L'endemà, la web municipal donava notícia de la històrica trobada.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Lídia

-Disculpi, en què puc ajudar-la?

El cambrer mirà fixament la noia. Jove, d'uns setze anys. Segurament la néta del matrimoni gran que presidia la taula. Al seu costat, una parella que, per l'edat, podrien ser els seus pares. A l'altra banda, una altra parella que maldava perquè un nen de pocs anys deixés de plorar i mengés un purè de color verdós. Els tiets i el cosí, segurament.

-Perdoni, senyor, em pot dir quins d'aquests plats són vegetarians?

La noia mirava fixament el cambrer. Amb la mà esquerra sostenia la carta, i amb la mà dreta assenyalava la pàgina dels plats del dia. Vestia pantalons amples, i un jerseiot gruixut de coloraines.

-Ara se us ha fet vegetariana la Lídia?

La que semblava ser l'àvia mirava fixament qui podia ser el pare de la noia. Ella duia una jaqueta de punt sobre una brusa negra, ell un trajo gris, elegantíssim. Aquest mussità una ganyota, conclosa amb un sospir de resignació.

- Jo, amb això del seu budisme, vostè ja sap que no m'hi fico.

L'home del trajo llambregà l'àvia mentre girava el cap per a mirar fixament el cambrer, volent transmetre-li un gest de comprensió, gairebé de disculpa. Al seu costat, qui podia ser la seva dona aixecà la vista de la carta i la dirigí a la noia.

-Lídia, vols dir que per un dia és necessari? Avui podries fer una excepció, és l'aniversari de ton avi. Ja et faré un sopar especial aquest vespre.

La que semblava ser la seva mare mirà fixament la noia. La jove no estava enutjada pel comentari. Més aviat semblava resignada, com si fes estona que esperés l'arribada d'aquest moment. La mare entengué el gest, i retornà a la lectura de la llista de plats del restaurant.

-Ah, doncs jo tinc una amiga que és budista i no és vegetariana, ni molt menys! L'Eulàlia, te'n recordes? És més, el dia que vam fer una costellada a casa en Màrius, aquell company nostre del Vendrell, va ser la primera a apuntar-s'hi! I com endrapava!

L'home que peixava el nen mirà fixament la noia, amb un esguard burleta. La jove, abaixà la mirada. Aquest cop sí que el comentari havia fet diana. I es féu un silenci. Era evident que l'ambient s'havia glaçat.

-Home, Joan, a tu potser sí que t'aniria bé una mica de menjar vegetarià, que aviat no hi cabràs ni al sofà!

La dona armada amb una cullereta de plàstic, plena d'un líquid grumollat i verd, mirava fixament l'home que havia fet gala d'impertinència. La noia jove aixecà el cap, i somrigué a la seva nova còmplice. I aquest somriure es contagià a la resta de membres de la taula. Excepte al presumpte oncle, que restà pàl·lid, immòbil.

-Joan, quan passis per casa recorda'm que et deixi un llibre sobre el budisme que em va regalar la Lídia. Em sembla que et farà servei.

L'avi, que fins llavors no havia obert boca, mirà fixament l'oncle burleta. I aquest li correspongué amb un somriure mig forçat, com dient: “-touché!”. La família rigué, i retornaren tots a la lectura de la carta. Excepte la noia, que aixecà la vista buscant el cambrer, que restava palplantat al seu darrere.

-Ara li porto la carta vegetariana, un moment si us plau.

El cambrer s'allunyà, mirant fixament a terra. Provava, sense massa èxit, de dissimular un alegre i sincer somriure.

diumenge, 8 de gener de 2012

L'Ahmed


Avui l'Ahmed anirà a classe d'àrab quan surti de l'escola. Però avui no anirà a la mesquita, no. Anirà a un lloc que en diuen sentresivi. De fet, ell ja sap on és: hi ha passat moltes vegades per davant, ja que es troba a mig camí entre casa seva i el mercat. És un edifici gros, molt lleig. A ell li agraden més els edificis baixos, plens de testos amb flors, amb la façana blanca i les finestres verdes. A l'escola sempre dibuixa així les cases quan la mestra els ho demana. El sentresivi, però, no és bonic: és modern. L'Omar, l'avi d'en Babu, que és qui els fa les classes d'àrab, els ha explicat que al sentresivi podran fer millor les classes, perquè esta climarejat. Que no sap què vol dir, però deu ser veritat que podran fer millor les classes, perquè l'Omar és el mestre i, si ell ho diu, serà veritat. I imagina que això del climarejat deu tenir alguna cosa a veure amb el fet que el sentresivi és més modern que la mesquita. El que no ha resolt encara és si l'escola també està climarejada. Perquè l'escola és més bonica que el sentrevisvi, però més moderna que la mesquita. Potser, llavors, només estarà mig climarejada? A l'hora del pati li ho ha preguntat a la mestra, però no li ha respost, només ha rigut. Deu ser perquè ella tampoc no ho sap.

Com que un dia, anant a mercat, va veure la Lluïsa sortint del sentresivi amb la seva mare, ha anat a preguntar-li què vol dir climarejat. Però la Lluïsa li ha dit que no ho sabia, ja que ella al sentresivi només hi fa vellet. Cosa que encara ha desconcertat més l'Ahmed, ja que l'Omar encara no ho és, de vellet. Potser -ha pensat- és perquè l'avi de la Lluïsa és molt gran, i ella l'acompanya al sentresivi.

L'Ahmed també voldria preguntar-li al Babu si sap què vol dir climarejat, però no ho farà. Ahir es van barallar, perquè en Babu diu mentides. Va dir que el seu avi li havia dit que no volia fer les classes al sentresivi. Que es veu que un sentresivi no és un lloc on aprendre àrab. Però és mentida, perquè l'Ahmed estava a classe quan l'Omar va dir que anirien al sentresivi, i que estaria millor, perquè està climarejat. A la nit, quan ho va explicar a la mare, la mare li va fer un petó a la galta, i li va dir que no es tornés a barallar amb en Babu. A l'anar a dormir, va sentir com els pares en parlaven. La mare estava contenta perquè farien les classes al sentresivi, que és un lloc climarejat, i on també hi ha altres nens fent moltes coses (com la Lluïsa que fa vellet). El pare, en canvi, estava trist, perquè deia que era important que l'Ahmed anés a la mesquita. Després l'Ahmed es va adormir, i es va quedar sense saber el final de la conversa.

A l'Ahmed li agrada anar a la mesquita. Ara només hi va quan hi ha classe, però quan sigui més gran hi anirà a resar. L'Omar el tracta molt bé (tot i que de vegades s'enfada!), i el seu pare i els seus amics estan contents quan són a la mesquita. I la mare, quan el va a buscar, també està contenta, i parla molt amb les amigues. En canvi, quan el va a buscar a l'escola, no està tant contenta. També parla amb les amigues, però parlen poc, tenen més pressa. La mare de la Lluïsa també té pressa, perquè mai no respon quan la mare de l'Ahmed la saluda. Potser al sentresivi, com que està climarejat, sí que estaran contentes i podran saludar-se i parlar.