dijous, 1 de desembre de 2011

Júlia


- Sí?
- Ester? Hola, sóc la Júlia!
- Eiiii! Com va tot?
- Molt bé! Fuà, te n'haig d'explicar una...!
- Explica, explica, que tinc una estona lliure, ara.
- Mira, no sé si et vaig dir que aquest diumenge tenia feina a un hotel de Roses.
- No, no em sona, però de tant en tant ho vas fent, oi?
- Sí, sí, servint càterings. Doncs bé, em van trucar per un bateig jueu aquest diumenge, a la tarda. Total: arribo, i em trobo un saló ple de gent súpermudada. Havíem muntat una barra, i uns quants es van quedar allà servint el beure, i a uns altres ens va tocar anar passant per les taules servint el menjar. I vinga va: safates amunt i safates avall, driblant els convidats amb el meu anglès de Girona, imagina't: “-Sorri, plis, sènquiu...”. Al cap d'una estona, entro a la cuina, em passen una safata de canapès de pernil de gall dindi, i em diuen: “-Digues que són de gall dindi. Però no esperis que t'ho preguntin, digues-ho al servir-ho”. Ja veus, quina xorrada, vaig pensar. Total que surto de la cuina, rellisco no sé com...
- No...!
- Sí, sí! I la safata, els canapès i jo mateixa anem a parar a sobre d'un dels convidats. Pataplam! Imagina't: el noi a terra cobert de “pa d'oliva amb mousse de tomàquet, oli de farigola i pernil de gall dindi”, jo a sobre seu, més vermella que un pebrot, tots els convidats en silenci i mirant-nos... I saps quèèèèè???? No se m'acut res més que dir-li: “-Són de gall dindi”. Tu creus? Clar, tota la gent va començar a riure, jo em vaig posar vermella com un pebrot... Sort que uns companys ens van venir a ajudar! A mi se'm van emportar a la cuina, i el noi a una altra sala, on li van oferir roba neta! Quina vergonya!
- Que fort! Nena, quina vergonya, quina vergonya...!
- I espera't: bronca del maître, la resta de companys i els cambrers rient...! No sabia on fotre'm.
- I llavors, vas marxar cap a casa?
- No, no, que hi havia feina. Em vaig quedar un moment descansant, i al cap de poc van venir els pares del nen que batejaven, a veure com em trobava. Tu, eren de Barcelona! Jo em pensava que els jueus eren d'Israel. I es veu que no, que els convidats eren tots d'aquí, excepte uns que havien vingut d'Argentina. I ja veus, jo fent el primo amb el meu anglès!
- Realment, et vas ben cobrir de glòria diumenge!!! I tot això t'ho van explicar els pares?
- No, no, però és que encara no t'he explicat el més bo. Surto, segueixo servint (sense atrevir-me a aixecar els ulls de terra), i cap al final de la festa veig que ve cap a mi... el noi dels canapès! Jo dic: ja veuràs, ara et dirà vés a saber què... I no, em venia a preguntar com em trobava! Li vaig dir que bé, que gràcies, ell em va dir que també i, ostres, m'hi fixo que no està pas malament, el noi. No xerro gaire perquè el maître ja el tinc prou encès, però al recollir el noi em ve a buscar. Ens quedem parlant, i em diu que es diu Isaac, i que li agradaria convidar-me un dia a sopar, per compensar la mala experiència d'avui. I saps què li he dit?
- No. Digues-me que no...
- Sí, li he dit que sí!!!!!!!!!!!!!!!
- Estàs fatal!!!!! Però molt bé, dona, ja està bé. Quan heu quedat?
- Demà!!!!! I estic d'uns nervis que no m'aguanto. Viu a Barcelona, però vindrà a Girona expressament!!!!! Que fort!!!!
- Res, molt bé, ja explicaràs què tal! Ei, segons què, no m'ho expliquis, eh?
- Ha, ha, clar que no! El que em fa cosa és això que sigui jueu. No sé, per a no espifiar-la, o que sigui una mica raret.
- No dona, els jueus som gent la mar de normal, no pateixis per això! Encara serà més divertit!
- Ah, però tu també...?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada